divendres, 26 de novembre de 2010

SIGNIFICAT DE LA NOSTRA PROFESSIÓ?

Jutgeu vosaltres mateix... jo n'estic totalment d'acord amb la vinyeta, i vosaltres?


dijous, 25 de novembre de 2010

EL VIATGE DE MARIA

Us adjunte un video on explica clarament, de forma molt lúdica i divertida, que és l'Autisme. Em sembla un tema interessant, ja que és un fet que podem tenir a les nostres aules el dia de demà i que necessitem, per tant, conèixer-lo.

Espere que us agrade tant com a mí!



Què us ha semblat? Penseu que és important conèixer aquesta discapacitat, així com altres, per a la nostra professió? Per què? Espere la vostra participació!






dilluns, 22 de novembre de 2010

LA CASSOLA DE LORENZO

La cassola de Lorenzo és un conte infantil, escrit per l'autora Isabelle Carrier (editorial juventud) el qual tracta d'empatisar amb les diferencies dels xiquets.


Amb paraules simples i unes il·lustracions ternes i divertides, l'autora recrea el dia a dia d'un xiquet diferent: les seues dificultats, les seues qualitats, els obstacles que ha d'afrontar...


La cassola de Lorenzo plena un vuit, commou el lector, siga quina siga la seua edat. A més cal dir, que sobretot les imatges criden l'atenció del lector, ja que es tracta d'unes il·lustracions senzilles que mostren molt bé el concepte que vol representar.


Es tracta, doncs, d'un conte metafòric per parlar de les diferencies als més petits, de la superació d'un nen amb dificultats intel·lectuals per sobredur el dia a dia i aconseguir així treballar la integració a l'aula.






El cazo de Lorenzo on PhotoPeach




Dir-vos, per últim, que la informació l'he estreta d'un power-pint elaborat per David Figueroa Pérez i les imatges són de la següent adreça: http://editorialjuventud.es/3781.html.

Agrair a Pedro Villalba per aconsellar-me perdre un minuts visualitzant el powe-point d'aquest autor.

Espere que us agrade tan com a mí!

dijous, 11 de novembre de 2010

TREBALL EN GRUP?

A l'escola, quant siguem mestres, l'organització de la feina serà elaborada amb la resta de companys. Hi ha persones que tenen molta vocació pel treball i dediquen moltes hores per tal d'aconseguir el major resultat. Hi ha d'altres, que treballen bé però necessiten ser guiats, o per altra banda, gent que s'esforça el mínim i busca l'acomiadament en la resta de companys.


A la universitat, ens estem intentant ensenyar a treballar d'aquesta manera. Per tal d'aconseguir-ho, ens han ajuntat en un macrogrup (22 persones, per ser més exactes, sense conèixer-nos abans la forma de treballar) i no dic que apareguen els models descrivits abans. Però sí han sorgit els primers problemes.


Una part del grup, a qui li agrada esforçar-se i aconseguir el màxim en la seua tasca, s'ha sentit ofès perquè no tot el món ha participat de la mateixa manera. Per altra banda, l'altra part del grup defèn el per què de la seua no participació d'aquestes persones (donat que sempre hi ha un context i una sèrie de successos, en aquest cas convincents per a unes persones i no tan convicents per als altres, que justifiquen més o menys, la seua participació). A més, asseguren que no sempre les seues formes de treballar han sigut així. Sinó, que en altres treballs s'han esforçat i en aquest sols ha sigut un descuit.


Analitzant la situació, véiem les postures d'uns i d'altres, i ens adonem que les dues parts tenen la seua raó, i tanmateix la seua culpabilitat.


Com s'ha de fer front aquestes situacions?


Nosaltres, he actuat massa ràpid, potser, i hem buscat solució amb l'ajuda d'una mediadora (en aquest cas la professora). Per què ho hem fet? Doncs, supose que aquestes altures del curs, comencem a estar angoixats i angoixades i se'ns ajunten sentiments que no ens permeten reflexionar sobre el companyerisme. Aclarisc aquesta última frase, no el fet d'haver proposat una tutoria amb la mestra és menys companyerisme que no vindre a les classes i no assabentar-se del treball...


I el pitjor de tot és que donar la teua opinió pot fer que sigues la roina...


El dia de demà, quan no tinguem mediador i que la finalitat no siga buscar una nota, com ho farem?


Personalment crec que depèn de la personalitat de cada persona i la apatia que té cap a la resta de companys.


Què hi penseu al respecte? Espere les vostres opinions...

dimecres, 10 de novembre de 2010

PARLAR DE LA PÈRDUA, EL SOFRIMENT I LA MORT, A L'EDUCACIÓ INFANTIL

Parlar de la pèrdua, el sofriment i la mort, és el títol de l'article escrit per M. Antònia Plaxats i Concepció Poch, publicat a la revista Infancia (n.58).

La introducció d'aquest comença dient: "Allò que no saben, no podrà fer-los mal". Aquesta frase sol ser les paraules que tot familiar diu a l'infant quant un parent pròxim s'ha mort o fan preguntes al respecte. Per què? Per què ho fem? Busquem el seu bé? O potser, ho fem per evitar l'angoixa que sentim quan tractem d'aquest tema?

La nostra civilització occidental ignora la mort, així com oculta el sofriment i el fracàs. Avui en dia, no resulta gens fàcil parlar amb franquesa i obertament de la mort. Per tant, deuríem plantejar-nos si necessitem a l'educació, una podagogia de la mort...Si s'educa per a la vida, per què no fer-ho per a la mort? Quant aquest tema apareix a les aules, els docents ens sentim sols i desvalits. Aquests sentiments, potser són per què a nosaltres tampoc ens han parlat mai?

Les autores, proposen confiar en el potencial saludable del ésser humà. És a dir, si des de la infància, aquest tema està acompanyat per adults responsables, d'esperit obert i flexible alhora, el nen podrà donar el millor de si mateix.

La finitud, el conflicte, la maldat, el sofriment, són tan inherents a la vida com ho són la bondat i la possibilitat de cooperació. Sols hi ha que estar disposts, voltaria i concientment, a aprendre-ho per a poder brotar el mencionat potencial saludable. Com sabem, els nens necessiten espais i actituds que les permeten créixer des de i cap a les diferents cares de la vida, sense oblidar els límits i limitacions, i hi ha que oferir-los ferramentes per a encarar i manejar la frustració que comporta.

És diu que, si els adults no tenim por a morir, els xiquets i xiquetes no tindran por a viure. Si mostrem, doncs, les nostres dificultats, els nostres dubtes i els manifestem d'una manera natural, com a persones amb encerts i errors, i amb la disposició de manejar les nostres actituds personals front als conflictes, òbviament els xiquets s'impregnaran d'aquestes actituds respecte a la pèrdua, el sofriment i la mort, i aprendran a través del nostre exemple. I és què els xiquets, com diu Mª Carmen Díaz, en el seu artícle "¿Por qué se ha muerto mi abuelo?" (cuadernos de pedagogía, nº241), saben coses sobre la mort, i el que ells ens demanen és senzillament informació, claredat i honrades.

Algunes respostes estan en les notres mans. Voldrem (o podrem) donar-li-les?

A continuació teniu un curtmetratge que té com a temàtica la mort.


Espere que reflexioneu i disfruteu el video!



ON VIUEN ELS MONSTRES

On viuen els monstres és un conte elaborat per l'escriptor i il·lustrador Maurice Sendak.

Conta la historia de Max (Max Records), un xiquet revoltós i sensible que se sent incomprès a la seua casa i s'escapa on viuen els monstres. Max fuig a una illa on s'encontra amb misterioses criatures estranyes, les quals presenten emocions tan salvatges i imprevisibles, com són les accions d'aquest xiquet.

A l'illa s'encontra a un grup de montres que tenen diferents personalitats. Hi ha un monstre que se sent sol, altre molt carinyós i amable, altre malvat i al qual li agrada fer rabiar a la resta de companys,... Tots ells representacions de les pors i les conductes més naturals de l'ésser humà. I no sols dels més petits, sinó també dels propis adults. És per aixó, que el llibre no va destinat solament als xiquets, ja que molts pocs d'ells aplegaran a entendre realment el missatge, que l'autor, intenta reflectir. A més a més, hi ha nens que el fet de ser monstres els personatges, pot donar-los por.

El fil conductor de la lectura mostra com Max s'adona que no sempre pot ser el rei en totes les situacions, ni tan sòls quan té una corona que el denomina rei. I tanmateix, aprèn que els actes contenen certes responsabilitats i conseqüències. I amb aquesta realitat, Max va madurant i creixent com a persona.
Visualment, el conte té unes il·lustracions molt originals, amb colors no massa cridaners però grans i simples, que agraden molt a la vista del lector. El text no és massa extens, ja que el protagonisme el tenen els dibuixos. És un llibre molt antic, però que al haver sigut portat al cinema fa poc temps, ha tornat a gunayar protagonisme.

Per a tots aquells que no el coneixeu, us el recomane. Sobretot, per aquells que voldríeu entendre el per què d'algunes conductes que adopten els xiquets.

Pel que fa a la pel·lícula, també està molt ben elaborada. El decorat i els efectes són increïbles. Algunes escenes poden fer-se massa llargues i pesades, però mostra molt bé la història. Cal dir, que el xiquet, que fa de protagonista, fa molt bé el seu paper.

Espere que us agrade!
TRAILER PEL·LÍCULA















dimarts, 9 de novembre de 2010

SUPORT VITAL BÀSIC A L'EDUCACIÓ?

L'altre dia parlàvem en forma de debat, a un curs de salvament i socorrisme, la possible integració del SVB (suport vital bàsic) a les escoles. Aquests coneixements, proposava el professor, s'havien d'impartir al batxillerat per tal de conscienciar a la gent i que sàpiguen actuar front a possibles casos d'aquest tipus.

La conscienciació de la gent, pot evitar moltes morts, ja siguen per parada cardíaca, per obstrucció d'un objecte en la via respiratòria, etc.

No obstant, al currículum d'educació no estableix obligatòriament treballar aquesta temàtica a les aules. Buscant informació al respecte, he trobat un pdf. que parlava del programa ESVAP. El qual ofereix als xiquets d'11 anys, iniciar-se en el socorrisme a través d'un curs molt bàsic per a saber enfrontar-se aquest tipus de situacions.

Però, la realitat és que molts pocs centres decideixen impartir aquest tema transversal durant el curs.

Creeu que deuria introduir-se a l'educació? A quina edat penseu que és interessant traballar? Pel que a mi m'afecta, crec que tot docent deuria tenir aquestes nocions bàsiques. Ja que tots coneixem com són els més petits i podem donar-nos un bon esglai si no estem preparats.

CAMPANYA CONTRA EL CÀNCER

Aquest video fa referència a una campanya contra el càncer, el video està molt ben explicat a l'hora de representar les emocions per les que han de passar els malalts i els seus familiars. La qual cosa m'ha dut a reflexionar sobre aquest fet.

És clar que la publicitat ha jugat amb les emocions per a fer campanya del seu producte. Però centrant-nos en l'educació, el fer comprendre a la resta de companys la situació d'aquest i fer-lo sentir dins d'un grup, és el que m'agradaria que debatérem en aquest apartat.

Creeu que serà fàcil fer entendre als alumnes que no som diferents? O pel contrari explicar-los que tots tenim les nostres necessitats independentment dels altres? Com mostraríeu aquest valor d'integració als més menuts? Com faríem per evitar els estereotips i els rols habituals que apareixen a l'aula (és a dir, els rols dels més forts, el gros, el líder, etc.)?
Si teniu temps i us interessa, hi ha molts vídeos sobre aquesta temàtica que us portaran a reflexionar i créixer com a persona.

Benvinguts a APRENENT A SER MESTRA



Aprenent a ser mestra, es tracta d'un bloc destinat a mostrar tots aquells aprenentatges que aniré adquirint en els meus inicis com a doncent. L'objectiu és compartir-los amb les persones per què tots junts puguem créixer i aprendre més d'aquesta temàtica.
Per tant, qualsevol que vulga compartir les seues experiències com a docent, familiars,etc. Serà benvingut.

Espere la vostra participació i que us agrade la idea!

Salutacions,
LRM