dimecres, 10 de novembre de 2010

PARLAR DE LA PÈRDUA, EL SOFRIMENT I LA MORT, A L'EDUCACIÓ INFANTIL

Parlar de la pèrdua, el sofriment i la mort, és el títol de l'article escrit per M. Antònia Plaxats i Concepció Poch, publicat a la revista Infancia (n.58).

La introducció d'aquest comença dient: "Allò que no saben, no podrà fer-los mal". Aquesta frase sol ser les paraules que tot familiar diu a l'infant quant un parent pròxim s'ha mort o fan preguntes al respecte. Per què? Per què ho fem? Busquem el seu bé? O potser, ho fem per evitar l'angoixa que sentim quan tractem d'aquest tema?

La nostra civilització occidental ignora la mort, així com oculta el sofriment i el fracàs. Avui en dia, no resulta gens fàcil parlar amb franquesa i obertament de la mort. Per tant, deuríem plantejar-nos si necessitem a l'educació, una podagogia de la mort...Si s'educa per a la vida, per què no fer-ho per a la mort? Quant aquest tema apareix a les aules, els docents ens sentim sols i desvalits. Aquests sentiments, potser són per què a nosaltres tampoc ens han parlat mai?

Les autores, proposen confiar en el potencial saludable del ésser humà. És a dir, si des de la infància, aquest tema està acompanyat per adults responsables, d'esperit obert i flexible alhora, el nen podrà donar el millor de si mateix.

La finitud, el conflicte, la maldat, el sofriment, són tan inherents a la vida com ho són la bondat i la possibilitat de cooperació. Sols hi ha que estar disposts, voltaria i concientment, a aprendre-ho per a poder brotar el mencionat potencial saludable. Com sabem, els nens necessiten espais i actituds que les permeten créixer des de i cap a les diferents cares de la vida, sense oblidar els límits i limitacions, i hi ha que oferir-los ferramentes per a encarar i manejar la frustració que comporta.

És diu que, si els adults no tenim por a morir, els xiquets i xiquetes no tindran por a viure. Si mostrem, doncs, les nostres dificultats, els nostres dubtes i els manifestem d'una manera natural, com a persones amb encerts i errors, i amb la disposició de manejar les nostres actituds personals front als conflictes, òbviament els xiquets s'impregnaran d'aquestes actituds respecte a la pèrdua, el sofriment i la mort, i aprendran a través del nostre exemple. I és què els xiquets, com diu Mª Carmen Díaz, en el seu artícle "¿Por qué se ha muerto mi abuelo?" (cuadernos de pedagogía, nº241), saben coses sobre la mort, i el que ells ens demanen és senzillament informació, claredat i honrades.

Algunes respostes estan en les notres mans. Voldrem (o podrem) donar-li-les?

A continuació teniu un curtmetratge que té com a temàtica la mort.


Espere que reflexioneu i disfruteu el video!



6 comentaris:

  1. Hola Luisa, em sembla molt interessant i adequat parlar sobre aquest tema com futures mestres que serem. Durant aquests anys d'aprenentatge a penes ens han donat informació sobre aquest tema "tabú" per als nens, on realment pares i docents no donen detalls als nens sobre aquest tema de la vida real mantenint-los en una bombolla. Jo crec que hauríem de explicar com li expliquem altres temes com la higiene, l'educació viària, la sexualitat .... perquè vulguem o no és un tema de la vida real.

    ResponElimina
  2. N'estic totalment d'acord! Pense que em d'explicar-ho amb naturalitat i sense engoixar-nos...Sé que no és fàcil perquè tampoc a nosaltres ens han parlat mai...Però sempre hi ha una primera vegada, veritat?

    Gràcies pel teu comentari!

    ResponElimina
  3. Jo també pense que aquest és un dels temes que menys es tracten a l'educació i que té tanta importància o més que qualsevol altre, ja que per als xiquets és un aspecte prou dificil d'entendre. Hem de fer veure als nostres alumnes que la mort forma part de la vida i estic d'acord que amb una actitud sincera, sense por al tema i adaptant les nostres respostes a les necessitats dels nostres alumnes aconseguirem que en moments durs com són la pèrdua de qualsevol ésser estimat sàpiguen acceptar la situació de la millor forma possible.
    Justament fa pocs dies tractava aquest tema amb uns coneguts que havien sofrit una pèrdua molt gran quan eren xiquets i a ells els haguera agradat tindre més informació i no simplement saber d'un dia a l'altre que ja no vorien més a eixa persona.
    Molts ánims amb aquest blog! Espere que vaja tot molt bé! Et llegiré perquè em pareix un recurs molt interessant i si algun dia cree el meu t'avisaré per mantindre per aci el contacte :)

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Hola Luisa!
    El contingut de l’article em sembla molt interessant. Com deia Jaspers, tant el sexe com la mort formen part de la nostra vida, per tant quina raó hi ha per a educar sexualment i no tanatologicament? Estic totalment d’acord amb la necessitat d’educar sobre aquest tema, ja que com s’ha dit és un aspecte que forma part de les nostres vides, y per tant hem d’asumir i afrontar amb naturalitat aquest aconteixement.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies per la vostra participació, espere seguir publicant artícles que siguen del vostre interés i ja sabeu que esteu convidats a participar-hi!!

    ResponElimina